La passada setmana vaig participar en un debat amb enginyers alguns d’ells membres del ‘Pais del Demà’, l’objectiu serà analitzar les raons per les quals no som capaços de convertir en plenitud l’avenç científic que es genera en progrés socioeconòmic mercès a la innovació.
Catalunya va fer un salt qualitatiu extraordinari en ciència i avui genera coneixement de primer nivell però no hem avançat amb la mateixa intensitat en innovació, i així no es tanca el cercle virtuós entre ciència i progrés socioeconòmic.
El primer aspecte debatut fou si la solució és destinar-hi més recursos. No hi va haver discrepància en que cal més inversió i millorar la retribució dels investigadors. Però la solució no és només una qüestió de diners, cal abordar els problemes estructurals, que de no fer-ho l’increment pressupostari serà insuficient per capgirar la situació.
Es constatà que hi ha una manca de finançament i de voluntat real innovadora per part de l’Administració i del teixit empresarial. En segon lloc, estem immersos en una mentalitat excessivament reguladora: hi ha obsessió per saber com s’han gastat els diners, més que en saber els resultats assolits. En tercer lloc hi ha un dèficit pel que fa a transformació digital de les pimes que dificulta millorar la productivitat. En quart lloc, persisteix una manca de capacitat de cooperar per competir. I, en cinquè lloc, es constatà manca de suport als centres tecnològics i una alarmant dissociació entre universitats, centres de recerca i indústria.
El debat va evolucionar tot constatant que la ciència que es fa a Catalunya és global i, en gran part, pública. Però, per l’estructura del teixit productiu i la manca de cooperació efectiva, moltes aplicacions dels avenços es materialitzen en altres ecosistemes millor preparats o en els països d’origen de les empreses que col·laboren aquí, i el valor, fruit de la nostra recerca, es valoritza fora, constatant que els nostres hubs locals són de baixa intensitat competitiva, el que ens limita.
El debat va identificar que una de les primeres actuacions hauria de focalitzar-se a integrar plenament les universitats i els centres de recerca dins l’ecosistema empresarial proper, configurant pols d’innovació de proximitat, amb el suport dels centres tecnològics. Unes àrees d’innovació que articulin vincles estructurals amb ecosistemes empresarials innovadors i d’alta competència, atraient multinacionals amb centres d’R+D capdavanters que actuïn com a motors del sistema.
La creació d’ecosistemes d’innovació requereix que l’Administració pública esdevingui una veritable palanca d’innovació, impulsant la cooperació innovadora amb el teixit empresarial superant la confrontació públic-privada.
El debat es va prolongar movent-se entre la discrepància i els matisos, però amb una clara coincidència que, per superar aquests obstacles, calen recursos, però sobretot valentia política i capacitat de transformació.
RESUMEN BASADO EN EL ARTÍCULO PUBLICADO EN LinkedIn EL 23 de febrero de 2026. Leer original