Héctor Santcovsky, La distopia de demà ja està en producció

Del prototip literari al sistema operatiu del poder

Hi va haver un temps en què la distopia era literatura. Avui és arquitectura operativa. Universos com Terminator, Mad Max o 1984 no eren prediccions, sinó advertiments. Exageracions útils per pensar els límits del poder, la tecnologia i l’escassetat. Però alguna cosa s’ha desplaçat en l’última dècada: ja no funcionen com a metàfores, sinó com a prototips. No perquè el món s’hagi tornat idèntic a aquestes ficcions, sinó perquè les condicions que les feien improbables han començat, una a una, a desaparèixer.

Allò pertorbador no és que la realitat imiti la ficció. Allò pertorbador és que ha deixat de necessitar imitar-la: la supera amb procediments administratius, amb actualitzacions de programari, amb marcs regulatoris que ningú no llegeix fins que ja és massa tard.

El nou complex industrial-digital

La política contemporània —i en particular certes derives al voltant de la Casa Blanca— ja no es limita a gestionar conflictes. Comença a operar sobre infraestructures de decisió. Sistemes que no només emmagatzemen informació, sinó que la processen, la creuen i, sobretot, l’anticipen. En aquest punt emergeixen actors com Palantir Technologies, el seu fundador Alex Karp i figures com Peter Thiel o Elon Musk. No com anomalies, sinó com a símptomes d’un desplaçament més profund: Silicon Valley deixa de ser únicament un ecosistema d’innovació civil per aproximar-se, de manera creixent i irreversible, al que podríem denominar un nou complex industrial-digital-militar.

La diferència amb el vell complex militar-industrial del segle XX és significativa. Aleshores, l’Estat encarregava capacitat bèl·lica a la indústria. Ara, són les empreses tecnològiques les que ofereixen a l’Estat —i de vegades s’hi avancen— marcs complets de processament de la realitat: qui és qui, què farà, quan i on. El contractista ja no fabrica avions. Fabrica models predictius. I això canvia radicalment la naturalesa del poder.

No és conspiració: és programa polític

Una part significativa d’aquestes elits tecnològiques defensa obertament que la superioritat geopolítica del segle XXI no es jugarà únicament en el terreny nuclear, sinó en la capacitat d’integrar intel·ligència artificial, dades massives i sistemes autònoms en l’arquitectura de la defensa. La dissuasió ja no seria només atòmica: seria algorítmica.

No es tracta de substituir el nuclear, sinó d’afegir-hi una capa més difusa, més ubiqua, més difícil d’atribuir. Sistemes capaços d’anticipar moviments, intervenir en xarxes crítiques o condicionar decisions sense conflicte obert. Una dissuasió sense explosió. En aquest marc, la frontera entre empresa tecnològica i aparell de seguretat es difumina. I amb ella, també ho fan els mecanismes tradicionals de control democràtic: els parlaments no debaten algoritmes classificats, els jutges no poden inspeccionar models propietaris, els ciutadans no voten sobre quines inferències s’extreuen del seu comportament digital.

Allò que fa vint anys hauria requerit una llei marcial, avui s’implementa mitjançant contractes de serveis al núvol. L’excepcionalitat ja no necessita declarar-se: s’externalitza.

El límit que ningú no menciona: l’energia

Però hi ha un límit material que rarament apareix en aquest relat de poder: l’energia. Com recorda Vaclav Smil, tota transformació tecnològica està, en última instància, ancorada en sistemes energètics físics. La digitalització massiva, la intel·ligència artificial i l’expansió d’infraestructures de dades depenen d’un suport extremadament exigent: centres de dades que consumeixen tant com ciutats mitjanes, xarxes elèctriques dimensionades per a una altra era industrial, sistemes de refrigeració que competeixen per l’aigua en conques ja tensionades. I aquesta base comença a cruixir.

No cal un col·lapse. N’hi ha prou amb fricció. Preus volàtils, colls d’ampolla a les xarxes, retards en l’emmagatzematge, dependència tecnològica exterior. La transició energètica, mal gestionada, pot generar un escenari paradoxal: més capacitat tecnològica amb menys estabilitat sistèmica. Més intel·ligència artificial amb menys fiabilitat de subministrament. El poder que ho processa tot, incapaç de garantir que hi haurà llum demà a les tres de la tarda.

Aquest és el veritable gir distòpic. No un desert sense tecnologia, com a Mad Max, sinó una hiper-tecnologia sostinguda sobre una base material insuficient. Sistemes intel·ligents operant en entorns energèticament fràgils. Optimització sense resiliència. La capacitat de predir el comportament de milions de persones, suspesa durant una apagada regional de quaranta minuts.

El Gran Germà no porta uniforme

En aquest context, el poder no es descompon: es reconfigura. El “Gran Germà” d’Orwell no torna com un Estat totalitari visible, amb els seus ministeris de la Veritat i les seves telepantalles imposades per la força. Torna com un ecosistema híbrid on el públic i el privat s’entrellacen en estructures que ningú no ha dissenyat del tot i que ningú, per tant, pot desmantellar del tot. On la vigilància no es percep com a imposició, sinó com a funcionalitat. On el control no s’exerceix mitjançant la violència, sinó mitjançant l’anticipació. On dissidir no està prohibit: simplement resulta estadísticament improbable.

La forma més sofisticada de control no és la que amenaça, sinó la que fa innecessari el pensament alternatiu. No la que castiga la dissidència, sinó la que dissenya entorns on la dissidència no ocorre, perquè els passos que hi podrien conduir han estat suaument redirigits molt abans.

Aquí és on la intuïció de Margaret Atwood resulta inquietantment actual: les distopies no es construeixen sobre allò impossible, sinó sobre l’extrapolació de tendències ja existents. No sobre la ruptura, sinó sobre la continuïtat accelerada. No cal un líder desquiciat per activar aquesta dinàmica. N’hi ha prou amb un sistema que, en nom de l’eficiència i la seguretat, redueixi progressivament els marges de decisió individual fins que la llibertat existeixi als formularis però no en la pràctica. I aquest procés ja ha començat.

Actualització disponible

La distopia de demà no arribarà com a ruptura ni com a catàstrofe. No hi haurà un dia zero, un discurs inaugural del nou ordre, una data que els historiadors puguin assenyalar amb exactitud. Arribarà com una actualització incremental, com una millora de sistemes, com una optimització de processos. Com a versió 2.0 d’alguna cosa que ja existia i que en el seu moment va semblar raonable, fins i tot beneficiosa.

Arribarà amb una interfície amigable. Amb notificacions que demanen permís abans de rastrejar-te. Amb termes i condicions que ningú no llegeix però tothom accepta. Amb algoritmes que “personalitzen la teva experiència” i que, en fer-ho, també personalitzen la teva realitat, la teva informació disponible, el teu horitzó del possible.

I com tantes altres vegades a la història, no serà imposada des de fora. Serà acceptada des de dins. No perquè la gent sigui estúpida o covarda, sinó perquè cada pas individual semblarà raonable, convenient, fins i tot inevitable. La suma de decisions racionals produint un resultat col·lectiu que ningú, individualment, hauria escollit.

Anomenar el procés no l’atura. Però el fa visible. I la visibilitat, en sistemes que funcionen millor en l’opacitat, encara és una forma de resistència. Potser la més honesta disponible. La que no exigeix herois ni grans ruptures, sinó fricció acumulada: reguladors que alenteixen, jutges que pregunten, periodistes que llegeixen els contractes, enginyers que s’hi neguen. No és glamurós. Però és l’únic que històricament ha posat sorra als engranatges de sistemes que avancen per inèrcia. La pregunta no és si algú l’aturarà. És si hi haurà prou visibilitat abans que el sistema aprengui també a processar-la.

Copia del article original a Catalunya Plural